Boig per tu.

Pel teu joc. Pels teus colors. Per la teva pressió. Pels teus regats. Per la teva grandesa. Per les teves triangulacions. Pels teus gols. Pels teus jugadors. Per les teves passades. Pels teus remats. Per la teva entrega. Per la teva lluita. Per la teva efectivitat. Pel teu futbol d’una altra galàxia. Per la teva intimidació. Per la teva constància. Barça, estic boig per tu!

Després d’aquesta declaració d’amor, acord amb la cançó que ahir va estrenar el Barça i que dubto que qualli entre els assistents al Camp Nou com el You will never walk alone en camp anglès, diré que la primera part que vam viure ahir és per col·leccionar-la i per guardar-la a la videoteca, a la part del cervell on posa màgiques primeres parts, immensos partits i minuts gloriosos. Crec que, abans que acabi la temporada, hauré de demanar una ampliació de disc dur del meu cervell per tal d’encabir tants recitals de gran futbol amb els que ens està obsequiant el Barça aquest any. Avui, durant els primers quaranta-cinc minuts, he acabat embriagat, ebri de futbol. He vist un equip que ho borda, que fa fàcil allò que és difícil, que triangula a la velocitat de la llum, que crea jugades, que desfà jugades de forma elegant en defensa, que inventa, que goleja i que fa xalar d’allò més. Crec que actualment no hi ha equip a la terra, al món, que jugui a futbol com el nostre Barça. O m’equivoco? Podrem guanyar o perdre però, va dir el Profeta Pep quan el van presentar, “us asseguro que els meus jugadors és deixaran la pell sobre del camp”. Amén!

Avui el Profeta, però, ha estat expulsat. Castigat a la graderia. Per protestar. Per queixar-se. Per exclamar-se. Per vociferar. Per baladrejar. Per recriminar. Per gesticular. Per fer escarafalls. Per senyalar amb el dit l’àrea on atacava el Barça per reclamar una injustícia. Per cridar als quatre vents que al Messi, amb dos a zero al marcador, li havien fet penal, i què era allò de, a més a més, treure-li targeta al Déu deu. Estem amb tu, Pep, no pateixis. Era el teu deure. Ho havies de fer. El món havia de saber que allò era una injustícia i que era penal. Amén!

I què voleu que us digui, que jo ja em veig a semifinals. Que jugant així em veig més enllà, a la final. I fins i tot, si la sort acompanya i Eto’o, Messi i l’Enric l’empenyen cap a dintre, em veig a Canaletes i veig en Carles Puyol alçant la Copa d’Europa i totes les serpentines i paperets volant per darrere i els coets esclatant i fent soroll. Jo ja m’hi veig, i vosaltres?